De vegades no sé si sóc bona o sóc tonta, pq normalment em surt així, la gent pot comptar amb mi, dins de les meves possibilitats clar, però arriba un punt que penso que no cal tant, no sé si els demes s'aprofiten de la situació o jo em poso a tiro massa fàcilment... Potser que m'ho faci mirar!! Hi ha dies que penso en passar-me al costat fosc, encara que després no m'acaba de cridar prou :P
Ella l'havia buscat en va, ja feia molt de temps des de les últimes cartes, que encara guardava en el fons d'un calaix. Ell la va trobar per casualitat, just aquells dies tenia posat el seu nom real al FB, normalment feia servir un sobrenom escaient. Varen començar a xatejar com si mai haguessin deixat d'escriure's. Tot era fàcil, massa fàcil. La cosa es va allargar durant uns mesos, buscant moments, robant hores a la nit. Per fi es van retrobar un cap de setmana d'hivern, no semblava que fes més de 15 anys que no es veien i malgrat els nervis inicials la nit va passar com un somni. Semblava que la cosa podia tenir un futur, incert, però ja s'arreglarien. Doncs aquí es va acabar el futur, encara van coincidir un parell més de cops, no se sap ben bé pq i mentre ella s'imaginava una vida on ell hi era present, ell en vivia un altra on ella no hi tenia cabuda.
Ella havia pensat que malgrat el temps, la distància i tot plegat sempre serien amics, la cosa no va anar bé,es van distanciar tal com s'havien retrobat, després un revés de la vida els va tornar a fer coincidir... Ara ella sap que malgrat tot, ell sempre tindrà un raconet dins el seu cor, encara que només es parlin de tant en tant.
Es estrany com ens emboliquem en afers amb punxes i després ens queixem de les punxades. I això un cop darrera l'altre. Tan se val si ens estimen o no, si estimem o només somiem.
Com sempre, apart de les hormones hi ha un altra cosa que tb influeix en les meves emocions, sí, la lluna, tocaya en aquest món 2.0. Estic una mica des-ubicada. He passat un cap de setmana fantàstic i ara toca tornar a la terra, a més demà el meu fill fa 18 anys i vulguis que no veure que ell creix (tot i l'alegria) vol dir que els altres decreixem.
Per un altre cantó estic intentant un canvi de domicili que costa força més del que pensava, vaja, que la vida, com sempre, fa la seva encara que tu l'hagis planificat...
I res, que tenia una mica de lio al cap i he pensat passar a deixar-ho aquí abans no s'ompli de males herbes aquest raconet mig deixat de la mà de Déu.
Aquest any encara no sé quin plan tindré aquesta nit, escric això a una setmana vista i tot i que és tard no hi ha res planejat. Inicialment pensava escapar-me al poble, com sempre, però la L. vol fer alguna cosa diferent aquest any i m'he de quedar a fer-li costat. No sé com ens anirà tot plegat, si puc ja us en faré 5 cèntims.
Ara ja sé que farem, estarem en un macrosopar/festa a Solsona, si us hi voleu apuntar... :P
M'acosto a la L romana però encara em queden 365 dies... Espero que si aquest any que entra no ha de ser millor que el que se'n va al menys tampoc sigui pitjor. El 2013 no ha estat malament del tot. He conegut gent maca. La família està bé. I seguim tenint feina... :P
