diumenge, 20 de febrer del 2011

La Lluna...

Quan el meu fill era petit a la lluna que surt de dia l'anomenàvem  lluna tronera, pq el seu lloc se suposa que es la nit.
Sempre m'ha agradat veure-la, mirar-la durant la nit, de dia sembla que no té la mateixa màgia. Però tot i així cada cop que la veig passejar-se per aquest camp d'estels o de núvols, penso en tu. Qui m'ho havia de dir, ho he fet durant molt de temps i continuo fent-ho. Potser no la busco de manera conscient, però si apareix sempre hi ha un pensament que vola lluny... Ja no hi busco bruixes gronxant-se, només el reflex de la teva mirada.
Ahir no sé pq la nit era ben fosca, tot i que hi ha lluna plena, varem trobar boira i el viatge fins a casa la mama es va fer llarg i pesat, però al arribar de sobte per darrera uns núvols la vaig veure... i a tu amb ella.



4 comentaris:

  1. Lluna es precioso!!!
    Salido del alma, no hay duda. Esas son las mejores palabras, solo hay de dejarlas salir y ellas solas componen una canción para los oidos y un bello escrito para los ojos.
    Besos de luna tronera

    ResponElimina
  2. Gracias Carmela!!
    No se de donde sale, pero ahí ha quedado. Cosas que danzan entre el corazón y la razón.
    Besos a la luz de la luna

    ResponElimina
  3. ya sabes que el corazón tiene razones que la razón ignora. Besos, muchos.

    ResponElimina
  4. Pués no sé con quien tendré que hablar...
    Pa tí más!!!

    ResponElimina

Podeu dir-hi la vostra...