Ella l'havia buscat en va, ja feia molt de temps des de les últimes cartes, que encara guardava en el fons d'un calaix. Ell la va trobar per casualitat, just aquells dies tenia posat el seu nom real al FB, normalment feia servir un sobrenom escaient. Varen començar a xatejar com si mai haguessin deixat d'escriure's. Tot era fàcil, massa fàcil. La cosa es va allargar durant uns mesos, buscant moments, robant hores a la nit. Per fi es van retrobar un cap de setmana d'hivern, no semblava que fes més de 15 anys que no es veien i malgrat els nervis inicials la nit va passar com un somni. Semblava que la cosa podia tenir un futur, incert, però ja s'arreglarien. Doncs aquí es va acabar el futur, encara van coincidir un parell més de cops, no se sap ben bé pq i mentre ella s'imaginava una vida on ell hi era present, ell en vivia un altra on ella no hi tenia cabuda.
Ella havia pensat que malgrat el temps, la distància i tot plegat sempre serien amics, la cosa no va anar bé,es van distanciar tal com s'havien retrobat, després un revés de la vida els va tornar a fer coincidir... Ara ella sap que malgrat tot, ell sempre tindrà un raconet dins el seu cor, encara que només es parlin de tant en tant.
Es estrany com ens emboliquem en afers amb punxes i després ens queixem de les punxades. I això un cop darrera l'altre. Tan se val si ens estimen o no, si estimem o només somiem.